10 de febrer 2025

¡DESAFINADO! Spanish Bossa Nova 1963-1975








Meitat del segle passat. La música comercial és una màquina de fabricar balls que s'atropellen els uns als altres amb l'ànsia de calar entre el públic i perpetuar-se en el temps. Conviuen un estol de coreografies: hully gully, madison, rock, limbo, twist i un llarg etcètera fins que una nova dansa anomenada bossa nova irromp a les festes.


Joao Gilberto, Tom Jobim o Vinicius de Moraes triomfen al Brasil amb aquesta mescla de samba i jazz però el gènere no explota internacionalment fins que alguns jazzmen dels Estats Units decideixen
importar-la. D'allà desembarca a Europa, via França, gràcies a Sacha Distel, el primer que grava al continent un EP dedicat íntegrament al nou fenòmen. Corre l'any 1962.


Poc després a l'estat espanyol, Los 3 de Castilla emulen el crooner francès i publiquen un EP amb 4 bossa noves, dues de les quals ja versionades per Distel: ‘Desafinado’ y ‘Eso beso’. Rudy Ventura també les grava, pero en discos separats. I l'italià Ennio Sangiusto edita al segell Belter ‘É luxo só’, rebatejat com ‘El ritmo bossa nova’ que funciona com una carta de presentació: “Mira, los pasos nuevos tan graciosos para bailar / Baila, sus movimientos armoniosos te encantarán / Vaivén del ritmo joven fascinante, trepidante / El estilo de la nueva ola, la bossa nova”. Los 3 Sudamericanos se sumaran a la moda reivindicant a ‘Me gusta la bossa nova’ (So danço samba) que “En el mundo el twist no reina más. Me cansé de bailar el calipso y el chachachá”.


En aquest període germinal de la bossa nova a l'estat es dispara el número d'artistes que s'apunten a incloure algun tema, adaptat o original, a les seves discografies: Tony Vilaplana, Mina, Duo Dinámico, Latin Combo, Los 4 Brujos, Gina Baró, Grau Carol, Salomé o Marisol. Aquesta última ajuda a popularitzar la nova onada rodant “Marisol rumbo a Río”, una pel·lícula taquillera ambientada parcialment al Brasil con banda sonora del mestre català August Algueró.


En aquesta recopilació hem excavat a conciència els arxius de tres discogràfiques barcelonines. La major part dels temes pertany a Belter, la companyia més veterana de les 3, fundada el 1954 i que apuntala el negoci en el pop, el rock, el flamenc i la rumba. Discophon apareix posteriorment, el 1960, gràcies a la tenacitat de Francisco Sánchez Ortega, violinista, home de ràdio i empresari. En aquest segell graven artistes de la talla de Peret, Moncho, Antonio Machín o Bruno Lomas. I, per últim, Olympo, que neix el 1970 i edita un profús catàleg, fins el 1984, curull de recopilacions i música orquestral d'escolta fàcil.


En aquest disc se serveixen bossa noves cantades en espanyol que, incomprensiblement, encara no havien estat reeditades en vinil i que van ser gravades entre dues dècades prodigioses, musicalment parlant: els anys seixanta i setanta del segle vint.


PAULA - Mi habitación (Belter, 1970) 
Obre la recopilació aquesta cançó passional escrita per Marisa Medina i Ricardo Ceratto. La interpreta Paula Ribas, una artista portuguesa que es va atrevir a cantar en espanyol amb prou solvència. I també a xiuxiuejar-lo y gemegar-lo durant diversos passatges d'aquest tema. En ell recorda el seu amor inconfessable per un home que ha deixat petjada a la seva habitació i assegura que hi té les quatre parets plenes de fotografies amb la seva cara. Enamorada o psicòpata?

SALOMÉ - Soy muy poca cosa (Belter, 1969) 
Maria Rosa Marco, sota el nom artistic de “Salomé”, guanya el Festival d'Eurovisió de 1969 tot i que ha de compartir trofeu aamb tres països més: França, Regne Unit i Països Baixos. Poc després publica un LP que, a més del tema guanyador, inclou aquesta bossa nova composta pel tàndem més prolífic del pop català dels anys 70: el poeta Josep Maria Andreu y el compositor/arranjador/pianista Lleó Borrell. Escrita originalment en català perquè la interpreti Jacinta, Salomé en grava tres versions diferents.

Elsa, àlies Cocky, Mazzetti es una de les desenes de cantants d'Itàlia que es van atrevir a cantar en espanyol per augmentar els marges de negoci. Es fa popular gràcies al Festival de San Remo, on participa en un munt d'edicions sense arribar a guanyar-lo mai. És el cas de “Perché, perché” que defèn en el certamen italià amb el cantant Tony Renis pero no arriba al pòdium tot i portar el segell musical del mestre Gigi Cichellero, el director resident de l'orquestra de la radiotelevisió italiana durant els anys 60 i 70.

ELSA BAEZA - Guapa (Belter, 1967)
Aquesta cançó no passaria el tall de la correcció política. Conté traces de masclisme perquè critica una dona incòmoda amb els homes que li tiren floretes. Per a més inri, és una dona qui ho critica, la cantant cubana afincada a Espanya, Elsa Baeza, que interpreta aquest tema escrit per un home, el xilè Joaquín Prieto, famós per escriure “La novia” i germà d'Antonio Prieto, que apareix al novpe tema d'aquesta recopilació. L'EP que suposa el debut discogràfic de l'Elsa conté aquesta bossa nova i una altra titulada “Dubeque Dublín”, la versión espanyola d'una samba popularitzada al Brasil per Ivon Curi.

LA NUEVA GENERACIÓN - Tim dom dom (Belter, 1968)
El guitarrista i cantant Jorge Ben debuta amb aquest tema l'any 1963. Però, coses de la vida, la peça no es popularitza mundialment fins que Sergio Mendes, 3 anys després, la versiona. I precisament aquesta versió captiva La Nueva Generación, un grup vocal argentí. Belter aposta per reeditar a l'estat espanyol el primer elapé que és un compendi de groove, scat y deliciós easy listening servit per veus femenines. Un bon reguitzell de dabadabes només aptes per a timpans refinats

BRUNO LOMAS - Nuestro momento (Discophon, 1969)
Darrera del nom artístic de Bruno Lomas s'amaga el roquer valencià Emili Valdoví. A més de cantar, toca la guitarra i actua a pel·lícules musicals com “Chico chica boom”. El single del tema principal d'aquest film amaga a la cara B aquesta suggeridora bossa nova. Atenció perquè les primeres notes poden despistar una mica l'oient. Els aires de jazz acaben desembocant, segons després, en el ritme brasiler. 

SEISON SHOW - La muchacha del week-end (Belter, 1964)
Per provar sort a la 1a edició del Festival Internacional de la Cançó de Mallorca, Belter reuneix diversos artistes en nòmina i els empaqueta en un sextet batejat com Seison Show. D'una banda tres veus femenines perfectament conjuntades: les germanes Serrano (Josefina i Amparo) i la italiana Nella Colombo. Les acompanya un trio rítmic format per Javier Cubedo al baix, Miguel Iniesta a la guitarra i Manolo Ribera a la bateria. L'experiment no sura gaire i només graven 14 cançons. Entre elles aquesta bossa italiana adaptada al castellà per Juli Guiu Clarà.

ANTONIO GONZÁLEZ - Notarás que aún te quiero (Belter 1975)
“El Pescaílla” passa a la historia, litigant amb Peret, por ser un dels pares de la rumba catalana. Però al marge d'aquest gènere i del flamenc que corea al costat de la seva dona, Lola Flores, Antonio González també arrisca per endinsar-se en terrenys pop on es mou amb certa gràcia. S'atreveix a cantar estàndards de jazz, boleros i bossa nova com “Notarás que aún te quiero”. Amb música del pianista Felipe Campuzano i lletra de Fernando Galván.

ANTONIO PRIETO - Chove chuva (Belter, 1967)
El primer elapé de Jorge Ben continua desgranant-se a Belter diversos anys després d'haver-se publicat al Brasil. Com passa amb “Tim dom dom”, “Chove chuva” es fa popular a Espanya arran de l'adaptació a l'anglès de Sergio Mendes y el seu grup Brasil’66. De fet, la versió espanyola calca musicalment la de Mendes canviant la veu solista femenina pel timbre de crooner de l'actor i cantant xilè Antonio Prieto.

LOS 3 SUDAMERICANOS - Un hombre y una mujer (Belter, 1967)
El film francès ‘Un homme et une femme’ guanya la Palma d'Or al Festival de Cannes i dos Oscars. La banda sonora, composta per Francis Lai, transcendeix el cel·luloide i el tema principal de la pel·lícula sona a tot el planeta. Los 3 Sudamericanos, un trio paraguaià afincat a Espanya, transformen el tema original en una bossa nova. Alma María és la veu solista mentre Johnny Torales i Casto Darío la secunden omplint-la a vessar de cors dabadabes.

LOS AGUACATES - Agua de beber (Belter, 1967)
Aquest sextet de Tenerife comença a gravar música després de participar al IX Festival de Benidorm. Fitxa per Belter i, de les seves nombroses versions, destaca aquest clàssic de Tom Jobim i Vinicius de Moraes. Marisol Cruz porta la veu cantant i, entre els solos instrumentals que conté el tema dsestaca el de la flauta travessera d'Ernesto Beteta.

HERMANAS BENÍTEZ - Nada, nada (Discophon, 1963)
Des de Cuba aterren a Espanya les germanes Benítez. Al principi en són cinc però acaben sent-ne tres i el segell Discophon les contracta durant un trienni. Petry, Juanita y Haydee decideixen continuar gravant discos, entre ells un EP que conté una versió d'“America”, del film West Side Story i una bossa nova original titulada “Nada, nada”. José Martín n'escriu la lletra i José Chova Santandreu la música. El mestre Augusto Algueró signa aquest arranjament amb aires brasilers sota el pseudònim de C. Mapel.

LOS MILLONARIOS - Más que nada (Belter, 1967)
Com molts grups de Mallorca, Los Millonarios munten el repertori per agradar als turistes que envaixen l'illa a l'estiu. Per això toquen temes que parlen directament de les bondats de l'illa: "Noche de Mallorca", "En un celler mallorquín", "Me lo dijo Pérez" o "Cuevas del Drach" (sic). Y entre versions del Porompompero o La yenka, se'ls cola aquesta bossa nova original de Jorge Ben (una més) popularittzada per Sergio Mendes (un altre cop) mesos abans d'arribar fins a Los Millonarios. Menció especial per a un dels integrants del quartet, Andreu Pol, l'encarregat d'amenitzar la melodia amb filigranes al teclat de l'orgue.

RICHARD Y SUS BAMBUCOS - Música en la bahía (Belter, 1966)
Un argentí, de cognom Ricciardelli, decideix liderar un grup rebatejant-se com si fos anglosaxó. Entre els seus adlàters bambucos hi ha un altre compatriota, José Morell, que és una màquina d'escriure èxits gravats per moltíssims artistes del pop espanyol de l'època. Són seus alguns hits com “El turista 1.999.999”, “Vuelo 502”, “Gibraltareña”, “El puente” i molts més. La bossa nova que tanca aquest recopilatori també és obra de Morell, un homenatge a la badía blava de Palma.